El cartell

La Mercè de Maria Corte

 

Quan era una nena, des de la finestra de la primera casa on va viure, albirava una de les torres d'un gran casalot amb un jardí de somni. No va arribar mai a saber qui hi vivia, però sovint aquella visió feia volar la seva imaginació. Després es va traslladar a viure a Gràcia, un barri que encara ara considera casa seva, però, des d'aquella visió de la infantesa, la imaginació l'ha acompanyat tota la vida i ha estat una eina força útil en la seva carrera. Als pares —tots dos, argentins que fugien de la dictadura militar— els agradava la pintura, tenia una germana que estudiava Història de l'Art, una tieta artista i un avi que dibuixava la mar de bé... No és estrany que ella se sentís còmoda amb un llapis a les mans ni que decidís apuntar-se a estudiar il·lustració a l'Escola Massana. Recorda l'experiència amb delit i, a diferència del que li passa a tanta gent, de vegades somia, amb plaer, que encara està estudiant.

Ja fa prop de deu anys que li van fer el primer encàrrec important: un cartell per a les Festes de Santa Eulàlia que va signar el 2009 i que era només un preludi del que havia de venir. Perquè la Maria Corte va començar a trobar encàrrecs aquí i allà, va guanyar algun premi i es va adonar de com n’era, de dura, la carrera d'una il·lustradora obligada a treballar moltes hores per poder treure el cap fora de l'aigua. Un dia, però, es va llançar a la piscina pensant que no hi havia aigua: un agent de Nova York convocava un concurs entre il·lustradors. I no, potser no el va guanyar, aquell concurs, però les imatges que produïa aquella noia de Barcelona, imatges que de vegades feien pensar en el constructivisme rus, de vegades en Fernand Léger, de vegades en el Picasso més cubista i segons com en Botero, van atraure poderosament l'atenció d'aquell agent. I de seguida van començar a arribar uns encàrrecs internacionals que, avui, ella alterna amb publicacions a casa nostra. Sí, deveu haver vist les seves il·lustracions al Cultures de La Vanguardia, al Barcelona Metròpolis o a la revista Descobrir, però teniu encara més possibilitats de veure-les si fullegeu The New York Times, un exemplar de The Washington Post, un Wall Street Journal o diaris europeus com The Times, La Repubblica o Le Monde...

I és que, sol passar, Maria Corte és més coneguda fora que aquí... Com a mínim fins ara, perquè possiblement molts la recordaran a partir d'aquesta festa major com la creadora d'una Mercè que potser és mestissa, potser migrant, o potser totes dues coses alhora. En repassar els cartells anteriors de la Mercè, Maria Corte va descobrir que hi havia moltes imatges de la ciutat i poques de la dona... i que les que hi havia (tret de la d'América Sánchez de l'any 2005) retrataven una Mercè, potser mediterrània, però immaculadament caucàsica... Repassant la iconografia de la santa es va trobar també que era una imatge popular a Amèrica del Sud i el Carib, i que sovint aquestes Mercès són tan negres com la mateixa Moreneta... D'aquí que la Maria pensés a representar una Mercè que, sense ser santa, fos barcelonina. I que, com tantes barcelonines, fos mestissa o negra, una dona potser nascuda aquí o potser una persona migrant, com ho eren els seus pares. Si el pare i la mare de la Maria no haguessin estat ben rebuts, potser haurien marxat de Barcelona, no s'haurien conegut i aquesta il·lustradora no hauria nascut. I nosaltres, avui, no tindríem aquesta Mercè mestissa que porta una ciutat sencera entre els cabells. Del seu pentinat alegre emergeixen castellers, músics, escultures mironianes i fins i tot alguna bèstia de foc, tot rematat per un mar en el qual navega un vaixell. Fixeu-vos-hi bé, perquè és un d'aquells vaixells que rescaten persones desplaçades del mar. Si pogués parlar, aquesta Mercè ho diria ben alt i clar: “Sigueu tots molt benvinguts i benvingudes a Barcelona".